Bona tarda,
El primer que volem escriure en
aquest post es un gran DISCULPEU PER TRIGAR TANT!!! Em sap molt greu no haver pogut
publicar res des de fa quasi un mes al bloc i sobretot cap notícia sobre el
concurs de relats breus. Per mirar d’esmerçar això us deixo la següent
informació sobre la trobada que vam tenir a la llibreria Synusia el dia del
lliurament de premis. També en aquest mateix post, tot i ser una mica llarg,
publiquem els dos relats guanyadors. A partir d’ avui anirem publicant la resta
de textos per a que tothom pugui trobar la seva història. Sense més passo a
relatar-vos com va ser el petit acte que vam gaudir el passat 26 de febrer.
LLiurament de premis de la I Edició del Ràfegues Negres.
Després d’una reunió del jurat
que va ser molt llarga i ben discutida per la dificultat d’acabar de triar els
relats, vam arribar a la conclusió, consensuada, que els millors d’entre tots els
que ens van arribar a la bústia eren els següents: “Tempesta” d’Olga Lacoma com
a finalista i “Fair Play” de Carles Castell com guanyador del I Concurs de
Relat Breu Ràfegues Negres del Febrer Negre al Candela. El divendres 26 de
febrer a la llibreria Synsia vam fer el petit acte de lliurament de premis als
guanyadors. Aquests consistien en subscripcions com a soci a la pròpia llibreria,
uns vals de 20 € per poder gastar també en llibres i pel guanyador un val per
poder fer una sessió de “roomescape” al Café Misteri.
Es van llegir els dos relats pels
propis autors i com que vam tenir la companyia d’altres escriptors, en Jordi
Badiella Aguilera i de l’Andrea Galindo ells també van poder llegir el seu
original, el que va fer que tot l’acte fos molt complet.
Ara, sense més, us deixem el que segur voleu tenir! Tots dos
textos per a que gaudiu d’aquestes dues històries tan negrecriminals. El primer
és el finalista, aquí el teniu:
Tempesta
Temps de tempesta, es va dir el comissari en veure el cel
plomís. En notà una vibració a la butxaca, agafà el mòbil. Ha vingut per
matar-nos, llegí. Un missatge directe.
Una súplica encoberta. No anava signat però el comissari sabia de qui es
tractava. Només havia donat el seu número privat a dues persones. La primera
era morta. El marit l’havia colpejat fins a matar-la davant el propi fill que
en ingressar a presó per clavar-li una ganivetada clamava: Ell és el monstre. No jo.
La segona, li acabava d’enviar el missatge. El comissari trucà a la central
per demanar reforços mentre enfilà corrents el carrer costerut que el menava
cap al bloc de pisos d’on provenia l’avís. En arribar clissà el portal clos. No
tenia temps i aprofità el portal veí obert per pujar escales amunt fins al
terrat.
Al terrat del davant, el comissari veié un home apallissant una dona amb un
garrot. La pluja se li empassava les súpliques i els plors ensangonats. Deixa-la, ordenà
una noia darrera l’home i se li llençà al damunt. Ell l’estirà de la cua
trenada mentre la maleïa. Ella li donà una puntada de peu a l’entrecuix i s’escapolí
entre la roba. El comissari tragué la pistola i cridà l’alto, però un tro
l’esvaí la veu. Els llençols estesos voleiaven enfurismats pel vent,
l’entorpien la visió i l’impedien disparar. Quan l’home aixecà el bastó per a
l’estocada final, la filla, revestida amb un llençol blanc com un fantasma,
l’empenyé terrat avall. La bèstia s’esclafí contra la vorera. El comissari mirà
la noia i pensà: Ell és el monstre, no tu.
El relat guanyador d’aquesta
primera edició del concurs de relat breu és:
Fair play
El detectiu Branson va aparcar el cotxe,
un Ford Mustang del 68, davant l’entrada principal de la mansió dels Granger.
Havien rebut una trucada informant que s’hi havia comès un assassinat i van
desplaçar-hi el seu millor home. La posició de la família no mereixia menys.
Quan va tancar la porta del cotxe es va
quedar palplantat contemplant la façana neoclàssica i va treure un paquet de
cigarrets de la butxaca de la gavardina. finalment, però, s’hi va repensar. Va
tornar a guardar el paquet i va pujar amb agilitat la monumental escalinata
fins la portalada de fusta envoltada de columnes de marbre. En arribar a dalt
va esperar uns segons a recuperar l’alè i va pitjar el botó del timbre.
Al’instant, es va obrir la porta i un
majordom el va fitar sense cap expressió al rostre. Duia el clàssic vestit de
servei, tot tacat de sang, i un ganivet de cuina, també ensangonat, a la mà
dreta.
—L’he matada jo —va confessar amb una
manca absoluta d’entonació, com un autòmata—. Ja no podia aguantar més que, un
cop i un altre, la senyora...
Branson li va clavar un tret entre els
ulls que el va fer donar quatre passes enrere abans de caure mort sobre una
taula estil Lluís XV. El detectiu va tornar a guardar la Browning mentre
brandava el cap a dreta i esquerra. Odiava els casos massa senzills i els
assassins bocamolls. Així, si més no, podria entretenir-se a tafanejar una
estona i mirar de descobrir per ell mateix el mòbil del crim.
Aquests
dos relats han estat els triats com a guanyadors, però anirem publicant altres
que també tenien una gran qualitat. Esperem que us agradin tots!
Sense
més us deixo fins la propera ocasió,
Ens
tornarem a veure ben aviat, abans que s’esvaeixi l’olor de la pólvora.
