dimarts, 15 de març de 2016

Lliurament de premis de la primera Edició del concurs "Ràfegues Negres".

Bona tarda,

El primer que volem escriure en aquest post es un gran DISCULPEU PER TRIGAR TANT!!! Em sap molt greu no haver pogut publicar res des de fa quasi un mes al bloc i sobretot cap notícia sobre el concurs de relats breus. Per mirar d’esmerçar això us deixo la següent informació sobre la trobada que vam tenir a la llibreria Synusia el dia del lliurament de premis. També en aquest mateix post, tot i ser una mica llarg, publiquem els dos relats guanyadors. A partir d’ avui anirem publicant la resta de textos per a que tothom pugui trobar la seva història. Sense més passo a relatar-vos com va ser el petit acte que vam gaudir el passat 26 de febrer.

LLiurament de premis de la I Edició del Ràfegues Negres.

Després d’una reunió del jurat que va ser molt llarga i ben discutida per la dificultat d’acabar de triar els relats, vam arribar a la conclusió, consensuada, que els millors d’entre tots els que ens van arribar a la bústia eren els següents: “Tempesta” d’Olga Lacoma com a finalista i “Fair Play” de Carles Castell com guanyador del I Concurs de Relat Breu Ràfegues Negres del Febrer Negre al Candela. El divendres 26 de febrer a la llibreria Synsia vam fer el petit acte de lliurament de premis als guanyadors. Aquests consistien en subscripcions com a soci a la pròpia llibreria, uns vals de 20 € per poder gastar també en llibres i pel guanyador un val per poder fer una sessió de “roomescape” al Café Misteri.

Es van llegir els dos relats pels propis autors i com que vam tenir la companyia d’altres escriptors, en Jordi Badiella Aguilera i de l’Andrea Galindo ells també van poder llegir el seu original, el que va fer que tot l’acte fos molt complet.








Ara, sense més, us deixem el que segur voleu tenir! Tots dos textos per a que gaudiu d’aquestes dues històries tan negrecriminals. El primer és el finalista, aquí el teniu:

Tempesta

Temps de tempesta, es va dir el comissari en veure el cel plomís. En notà una vibració a la butxaca, agafà el mòbil. Ha vingut per matar-nos, llegí. Un missatge directe. Una súplica encoberta. No anava signat però el comissari sabia de qui es tractava. Només havia donat el seu número privat a dues persones. La primera era morta. El marit l’havia colpejat fins a matar-la davant el propi fill que en ingressar a presó per clavar-li una ganivetada clamava:  Ell és el monstre. No jo.

La segona, li acabava d’enviar el missatge. El comissari trucà a la central per demanar reforços mentre enfilà corrents el carrer costerut que el menava cap al bloc de pisos d’on provenia l’avís. En arribar clissà el portal clos. No tenia temps i aprofità el portal veí obert per pujar escales amunt fins al terrat.  

Al terrat del davant, el comissari veié un home apallissant una dona amb un garrot. La pluja se li empassava les súpliques i els plors ensangonats. Deixa-la, ordenà una noia darrera l’home i se li llençà al damunt. Ell l’estirà de la cua trenada mentre la maleïa. Ella li donà una puntada de peu a l’entrecuix i s’escapolí entre la roba. El comissari tragué la pistola i cridà l’alto, però un tro l’esvaí la veu. Els llençols estesos voleiaven enfurismats pel vent, l’entorpien la visió i l’impedien disparar. Quan l’home aixecà el bastó per a l’estocada final, la filla, revestida amb un llençol blanc com un fantasma, l’empenyé terrat avall. La bèstia s’esclafí contra la vorera. El comissari mirà la noia i pensà: Ell és el monstre, no tu.


El relat guanyador d’aquesta primera edició del concurs de relat breu és:
Fair play
El detectiu Branson va aparcar el cotxe, un Ford Mustang del 68, davant l’entrada principal de la mansió dels Granger. Havien rebut una trucada informant que s’hi havia comès un assassinat i van desplaçar-hi el seu millor home. La posició de la família no mereixia menys.
Quan va tancar la porta del cotxe es va quedar palplantat contemplant la façana neoclàssica i va treure un paquet de cigarrets de la butxaca de la gavardina. finalment, però, s’hi va repensar. Va tornar a guardar el paquet i va pujar amb agilitat la monumental escalinata fins la portalada de fusta envoltada de columnes de marbre. En arribar a dalt va esperar uns segons a recuperar l’alè i va pitjar el botó del timbre.
Al’instant, es va obrir la porta i un majordom el va fitar sense cap expressió al rostre. Duia el clàssic vestit de servei, tot tacat de sang, i un ganivet de cuina, també ensangonat, a la mà dreta.
—L’he matada jo —va confessar amb una manca absoluta d’entonació, com un autòmata—. Ja no podia aguantar més que, un cop i un altre, la senyora...
Branson li va clavar un tret entre els ulls que el va fer donar quatre passes enrere abans de caure mort sobre una taula estil Lluís XV. El detectiu va tornar a guardar la Browning mentre brandava el cap a dreta i esquerra. Odiava els casos massa senzills i els assassins bocamolls. Així, si més no, podria entretenir-se a tafanejar una estona i mirar de descobrir per ell mateix el mòbil del crim.

Aquests dos relats han estat els triats com a guanyadors, però anirem publicant altres que també tenien una gran qualitat. Esperem que us agradin tots!
Sense més us deixo fins la propera ocasió,
Ens tornarem a veure ben aviat, abans que s’esvaeixi l’olor de la pólvora.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada