Ja arriba....

Ja arriba... Cada dia queda menys per a que comenci el Febrer Negre al Candela 2018! Heu de tenir una mica més de paciència amics i amigues. De tota manera esteu alerta, no sigui que necessiteu ajut! Mai no se sap què et pot portar una negra nit de febrer...

Ens veurem ben aviat, abans que s'esvaeixi l'olor de la pólvora...

Pròleg del Febrer Negre al Candela 2018.

Bona nit amics i amigues,

En aquesta ocasió m'adreço a vosaltres per donar-vos a conèixer el que va passar dijous passat a l'Ateneu Candela. Ens vam trobar una bona colla per parlar amb l'Anna Maria Villalonga i el Marc Moreno sobre les seves novel·les que presentàvem: "El somriure de Darwin" i "Temps de rates". Va ser una conversa molt agradable que va anar fluint i ens va portar a parlar d'elles, de la societat, d'emocions, de valors, de expectives de vida, de sèries, de còmics, com veieu de multitud de coses. Sempre és un plaer de sentir-los i poder fer-los preguntes. 

Al finalitzar l'acte amb l'ajut de l'Anna Maria vam descobrir el cartell del Febrer Negre al Candela 2018, festival que arribarà a la seva quarta edició el proper any. Edició que amplia activitats, participants i espais on ens podrem trobar amb tots vosaltres, lletraferits negrecriminals!

 

 

Com el cartell es veu molt petit, us deixo aquesta altra imagte més clara...

 

Espero que us agradi tant com a nosaltres. Bé amics i amigues, ens veurem ben aviat, abans que s'esvaeixi l'olor de la pólvora....

Presentació de "Temps de rates" i "El somriure de Darwin".

Molt bona nit amics i amigues! Feia dies!!! 

Si, benvolguts! Feia temps que no ens vèiem per aquestes finestretes i tenia moltes ganes de retrobar-me amb tots vosaltres i poder tornar a parlar de novel·la i cinema negres, d'aquest gènere que tant ens agrada.  Sé que encara queden dos mesos per al Febrer Negre, però com ja estem tocant a l'hivern i les nits són fredes i ben obscures, crec que si ens anem trobant, ni que sigui de tant en tant, se'ns farà més fàcil de passar aquesta fredor.

També volia comunicar-vos una excel·lent notícia! Demà 30 de novembre a les 19 h a l'Ateneu Candela, organitzada per Synusia, farem la presentació de dues novel·les extraordinàries: "Temps de rates" de Marc Moreno i "El somriure de Darwin" de l'Anna Maria Villalonga.  

Volem convidar-vos a aquest acte pròleg del nostre petit festival que, mica en mica va creixent. Ens fa moltíssima il·lusió poder comptar amb vosaltres.

Ens trobarem demà, abans que s'esvaeixi l'olor de la pólvora.....

II Edició del Ràfegues Negres.

Bona nit,

Ens tornem a trobar per posar a la vostra disposició les Bases de "Ràfegues Negres", 2ona Edicó del Concurs de Relats Breus del Febrer Negre al Candela. Us detallem totes les condicions per poder participar en aquesta ocasió.  Esperem sigui del votre agrat!!!

RÀFEGUES NEGRES

CONCURS DE RELATS BREUS DINS DEL “FEBRER NEGRE AL CANDELA”.

Es convoca la II Edició del Concurs de relats breus de gènere negrocriminal, dintre del “Febrer Negre al Candela”, cicle dedicat a aquest gènere novel·lístic i cinematogràfic, amb la col·laboració de la llibreria Synusia i del diari Malarrassa.

BASES

En aquest concurs poden participar totes les persones de més de 16 anys que presentin relats inèdits escrits en català o castellà de temàtica policíaca.

L’extensió màxima dels relats ha de ser d’un màxim de 1.280 caràcters, sense comptar els espais. S’han de presentar en PDF en format Arial 12 i amb un interlineat d’1,5.

El lliurament dels relats es farà a través del següent compte de correu electrònic: febrernegrecandela@gmail.com. El període de presentació dels relats comença a les 12:08 h del dia 19 de gener i acaba a les 12:08 del dimecres 22 de febrer de 2017.

D’entre tots els relats enviats, el jurat, triarà els dos millors.

PREMIS.

Relat guanyador:

- Subscripció gratuïta durant 6 mesos com a soci/a “Lector/a Compulsiu/a” a la llibreia Synusia.

- Val regal de 20 € per poder gastar a la llibreria Synusia.

- Publicació del Relat al Diari Malarrassa de l'abril.

Relat finalista:

- Subscripció gratuïta durant 6 mesos com a soci/a “Lector/a” a la lliberia Synusia.

- Val regal de 20 € per poder gastar a la llibreria Synusia.
 - Publicació del Relat al Diari Malarrassa de l'abril.

El veredicte del jurat es farà públic el divendres 24 de febrer a les 19:30 h en un acte que tindrà lloc a l’Ateneu Candela (Carrer Sant Gaieta,  73)

Els organitzadors del certamen publicaran els relats finalistes al bloc creat pel cicle: Febrer Negre al Candela (http://febrernegrealcandela.blogspot.com.es/. Si ho creuen oportú, publicaran altres relats presentats al concurs.

La participació en aquest concurs implica l’acceptació d’aquestes bases.

Ara, a escriure molts i molts relats! Volem tenir moltes històries negrecriminals per poder triar!

Ens veiem aviat, abans que s'esvaeixi l'olor de la pòlvora.

Febrer Negre al Candela 2017

Molt bona nit amics i amigues!

Tenim el plaer de presentar-vos el cartell i programa de la III Edició del Febre Negre al Candela que començarà d'aquí a dues setmanes. Enguany tenim propostes ja fermes i que s'han anat repetint al llarg de les tres edicions, i altres de noves que esperem siguin del vostre agrat! 

Oi què tenim enguany un cartell també molt negrecriminal???? Doncs el tenim gràcies a l'art de la Mariona Alberich, que és una pedazo de artista! Ens agrada molt, que n'opineu vosaltres? Espero els vostres comentaris!!!!

Bona nit, ens tornarem a veure ben aviat, abans que s'esvaeixi l'olor de la pólvora....

Lliurament de premis de la primera Edició del concurs "Ràfegues Negres".

Bona tarda,

El primer que volem escriure en aquest post es un gran DISCULPEU PER TRIGAR TANT!!! Em sap molt greu no haver pogut publicar res des de fa quasi un mes al bloc i sobretot cap notícia sobre el concurs de relats breus. Per mirar d’esmerçar això us deixo la següent informació sobre la trobada que vam tenir a la llibreria Synusia el dia del lliurament de premis. També en aquest mateix post, tot i ser una mica llarg, publiquem els dos relats guanyadors. A partir d’ avui anirem publicant la resta de textos per a que tothom pugui trobar la seva història. Sense més passo a relatar-vos com va ser el petit acte que vam gaudir el passat 26 de febrer.

LLiurament de premis de la I Edició del Ràfegues Negres.

Després d’una reunió del jurat que va ser molt llarga i ben discutida per la dificultat d’acabar de triar els relats, vam arribar a la conclusió, consensuada, que els millors d’entre tots els que ens van arribar a la bústia eren els següents: “Tempesta” d’Olga Lacoma com a finalista i “Fair Play” de Carles Castell com guanyador del I Concurs de Relat Breu Ràfegues Negres del Febrer Negre al Candela. El divendres 26 de febrer a la llibreria Synsia vam fer el petit acte de lliurament de premis als guanyadors. Aquests consistien en subscripcions com a soci a la pròpia llibreria, uns vals de 20 € per poder gastar també en llibres i pel guanyador un val per poder fer una sessió de “roomescape” al Café Misteri.

Es van llegir els dos relats pels propis autors i com que vam tenir la companyia d’altres escriptors, en Jordi Badiella Aguilera i de l’Andrea Galindo ells també van poder llegir el seu original, el que va fer que tot l’acte fos molt complet.

Ara, sense més, us deixem el que segur voleu tenir! Tots dos textos per a que gaudiu d’aquestes dues històries tan negrecriminals. El primer és el finalista, aquí el teniu:

Tempesta

Temps de tempesta, es va dir el comissari en veure el cel plomís. En notà una vibració a la butxaca, agafà el mòbil. Ha vingut per matar-nos, llegí. Un missatge directe. Una súplica encoberta. No anava signat però el comissari sabia de qui es tractava. Només havia donat el seu número privat a dues persones. La primera era morta. El marit l’havia colpejat fins a matar-la davant el propi fill que en ingressar a presó per clavar-li una ganivetada clamava:  Ell és el monstre. No jo.

La segona, li acabava d’enviar el missatge. El comissari trucà a la central per demanar reforços mentre enfilà corrents el carrer costerut que el menava cap al bloc de pisos d’on provenia l’avís. En arribar clissà el portal clos. No tenia temps i aprofità el portal veí obert per pujar escales amunt fins al terrat.  

Al terrat del davant, el comissari veié un home apallissant una dona amb un garrot. La pluja se li empassava les súpliques i els plors ensangonats. Deixa-la, ordenà una noia darrera l’home i se li llençà al damunt. Ell l’estirà de la cua trenada mentre la maleïa. Ella li donà una puntada de peu a l’entrecuix i s’escapolí entre la roba. El comissari tragué la pistola i cridà l’alto, però un tro l’esvaí la veu. Els llençols estesos voleiaven enfurismats pel vent, l’entorpien la visió i l’impedien disparar. Quan l’home aixecà el bastó per a l’estocada final, la filla, revestida amb un llençol blanc com un fantasma, l’empenyé terrat avall. La bèstia s’esclafí contra la vorera. El comissari mirà la noia i pensà: Ell és el monstre, no tu.

El relat guanyador d’aquesta primera edició del concurs de relat breu és:

Fair play

El detectiu Branson va aparcar el cotxe, un Ford Mustang del 68, davant l’entrada principal de la mansió dels Granger. Havien rebut una trucada informant que s’hi havia comès un assassinat i van desplaçar-hi el seu millor home. La posició de la família no mereixia menys.

Quan va tancar la porta del cotxe es va quedar palplantat contemplant la façana neoclàssica i va treure un paquet de cigarrets de la butxaca de la gavardina. finalment, però, s’hi va repensar. Va tornar a guardar el paquet i va pujar amb agilitat la monumental escalinata fins la portalada de fusta envoltada de columnes de marbre. En arribar a dalt va esperar uns segons a recuperar l’alè i va pitjar el botó del timbre.

Al’instant, es va obrir la porta i un majordom el va fitar sense cap expressió al rostre. Duia el clàssic vestit de servei, tot tacat de sang, i un ganivet de cuina, també ensangonat, a la mà dreta.

—L’he matada jo —va confessar amb una manca absoluta d’entonació, com un autòmata—. Ja no podia aguantar més que, un cop i un altre, la senyora...

Branson li va clavar un tret entre els ulls que el va fer donar quatre passes enrere abans de caure mort sobre una taula estil Lluís XV. El detectiu va tornar a guardar la Browning mentre brandava el cap a dreta i esquerra. Odiava els casos massa senzills i els assassins bocamolls. Així, si més no, podria entretenir-se a tafanejar una estona i mirar de descobrir per ell mateix el mòbil del crim.

Aquests dos relats han estat els triats com a guanyadors, però anirem publicant altres que també tenien una gran qualitat. Esperem que us agradin tots!

Sense més us deixo fins la propera ocasió,

Ens tornarem a veure ben aviat, abans que s’esvaeixi l’olor de la pólvora.

El Cebo.

SESSIÓ DEL VIDEODROME D'AQUESTA NIT.

Avui, a les 21:30, passem a l'Ateneu Candela "El Cebo", pel·lícula extraordinària de Ladislao Vadja de 1958. A qui no l'hagi vist encara us recomanem que us apropeu, perquè gaudireu d'un film al més pur thriller negrecriminal, amb una inquietant atmosfera, tot i ser una històra criminal que surt dels escenaris urbans, més típics.

Us deixem una resenya de Joaquín Juan Penalva què ens sembla molt encertada. Espereu a demà a llegirla (si podeu) i contrastareu el que ell diu amb la vostra experiència després de veure aquesta nit la pel·lícula.  

EL CEBO

Es geschah am hellichten Tag. Ladislao Vajda. Alemania, Suiza, España, 1958.

El cebo es una auténtica rareza dentro del cine español, pero no por su adscripción genérica, ya que, aunque en España el cine negro no había menudeado, sí había arrancado con títulos como Apartado de correos 1001 (Julio Salvador, 1950) o Brigada criminal (Ignacio F. Iquino, 1950), sino por el hecho de tratarse de una coproducción entre España, Alemania y Suiza, dirigida por un húngaro nacionalizado español, rodada con actores de diversas nacionalidades en Suiza y en lengua alemana. En la elaboración del guion participó el escritor Friedrich Dürrenmatt, quien, con posterioridad al estreno la película de Vajda, pero también en 1958, publicó en Suiza una novela titulada La promesa: Réquiem por la novela policial,en la que regresaba a la misma historia.

  

Ladislao Vajda, que comenzó su carrera como guionista en el cine austriaco y alemán y trabajó como montador para Billy Wilder y Henry Koster, estrenó El cebo en un momento muy dulce de su carrera, justo después de las tres películas que había hecho con Pablito Calvo: Marcelino pan y vino (1955), Mi tío Jacinto (1956) y Un ángel pasó por Brooklyn(1957). El cebo es una suerte de cuento macabro que recuerda en ciertos aspectos a M, el vampiro de Düsseldorf (M, Fritz Lang, 1931) y a La noche del cazador (The Night of the Hunter, Charles Laughton, 1955), con algunas reminiscencias de El doctor Frankenstein (Frankenstein, James Whale, 1931), si bien su hilo argumental parece estar trazado sobre un cuento clásico, “Caperucita Roja”.

El título en alemán, Es geschah am hellichten Tag, que podría traducirse como “Sucedió a plena luz del día”, es más sugerente y menos explícito que en castellano, y, además, pone de relieve uno de los grandes méritos de la película, que es hacer cine negro a pleno sol. De hecho, El cebo abandona el espacio urbano típico de las películas de este género y sitúa la acción en un bosque junto a la carretera, donde un buhonero, Jacquier (Michel Simon), descubre el cuerpo sin vida de una niña. Aunque todo apunta a la autoría del propio buhonero, el comisario Matthäi (Heinz Rühmann) no está convencido. Desgraciadamente, Matthäi ha dejado su puesto y debe partir hacia un nuevo trabajo en Jordania, pero, en el último momento, abandona ese nuevo puesto y se pone a investigar el caso, que ha quedado cerrado tras el suicidio del buhonero.

  

A partir de ese instante, Matthäi se obsesiona por encontrar al auténtico asesino y no duda en tenderle una trampa, aunque para ello tenga que emplear un cebo humano. El cebo cuenta la historia de la obsesión de Matthäi, quien, poco a poco, va estrechando el cerco en torno a ese mago o gigante que viaja en un gran coche negro y les regala a las niñas erizos (trufas). Uno de los grandes aciertos de Vajda es presentar al asesino, si bien de forma demorada, en mitad del metraje. Se trata de Schrott (un inmenso Gert Fröbe), un pobre infeliz subyugado y ridiculizado continuamente por su esposa, de la que había sido anteriormente chófer.

Recuerdo haber visto esta película en la televisión cuando era niño y no me pareció en absoluto una película policiaca, sino más bien un cuento de terror, en el que un gigante asesinaba a las niñas que se adentraban en el bosque. Lo terrible es que el comisario Matthäi convierte la caza del asesino en un asunto personal y prosigue su investigación al margen de la ley, desde una gasolinera que compra para poder vigilar la carretera que comunica Zurich con el cantón de los risones.

Aunque El cebo pueda recordar por su argumento a Plenilunio (Imanol Uribe, 1999), la verdad es que tiene poco que ver con la película de Uribe, basada en una novela de Antonio Muñoz Molina. Sean Penn dirigió una trasposición de la novela de Dürrenmatt, El juramento (The Pledge, Sean Penn, 2001), protagonizada por Jack Nicholson, en la que su personaje se parece más al protagonista de Zodiac (David Fincher, 2007) que al de El cebo. Y es que, no en vano, la novela de Dürrenmatt, escrita a posteriori, no acaba igual que la película de Vajda.

  

Nada sobra en El cebo; se muestra muy poco, apenas lo imprescindible para poner en escena una historia dura que no se regodea en el dolor ni en el sentimentalismo. Es muy interesante ese montaje paralelo en el que, por un lado, vemos al comisario tratando de encontrar al asesino, y, por otro, al asesino maltratado psicológicamente por su esposa. Conocemos al asesino antes que Matthäi, y eso resulta muy atractivo, porque vamos descubriendo cómo se va estrechando el cerco y cómo, incluso, el cazador y la presa coinciden en un momento sin reconocerse.

De lo que habla El cebo es de un mundo que ha perdido la inocencia, un mundo en el que los magos que ofrecen chocolates a las niñas pueden transformarse en asesinos en serie. Y lo más inquietante es que Schrott no es el único monstruo de la película, ya que Matthäi se deja llevar también por los más bajos instintos con tal de atrapar al asesino.

  Premios: Nominada al Oso de Oro en el Festival de Berlín; Premio Sant Jordi a la Mejor Película Española, Mejor Director, Mejor Guion y Mejor Fotografía.